Catalunya Trail 2022
Dades:
·Mountain Bike Trek Superfly Alumini 2014
·570km - 11.000m d+ - 2 dies - 34h en moviment / 45h en total
·Parada nocturna en l'Alberg Can Manel: 6.30h
·4ª posició
·Classe: Burguesia - Jorge Albuixech dixit ;)
Crònica
Aquesta ha estat la meva 5è edició de la Catalunya Trail. El Jaume Amat (organitzador) estarà content per tenir un corredor que ha fet totes les edicions de la Catalunya Trail en la seva modalitat TITAN.
Com sempre, la Titan no defrauda i uneix paisatges macos amb la duresa del terreny, pistes maques i còmodes amb carreteres trencades, rampes curtes i molt dures amb pujades interminables, zones fresques amb zones àrides.... En resum: Pain and love!
En lo esportiu, vem sortir els 4 primers a gas des de l'inici com si es tractés d'una cursa de 100Km de gravel, en Dani Talavera, en Françoise Davi, en Pau Codina i Jo (molt aprop veni el Carles Sabater). Vaig pensar que era important seguir aquest grup a pesar del ritme per què la Catalunya Trail començava amb molts Km planers i amb tramuntana de cara. El ritme va ser alt pràcticament tota l'estona, una parada al Km80 per omplir aigua i a seguir. Sobre el Km120 vaig començar a despenjar-me del grup dels més forts, ja que veia que quedava molt i que potser pagaria els esforços inicials. Així va ser, el moment de notar cames dures va coincidir amb la pujada de calor, així que tampoc ser si va ser la calor o el sobre esforç, o una mescla de les 2, la que em va fer baixar el ritme. Pràcticament en el mateix moment s’em va sortir la motxila del seient un parell de cops, cosa que em va tallar el ritme, per sort ara porto sempre brides i la vaig poder lligar amb seguretat i que no tornes a caure en la resta de la ruta.
A partir d'aquí la cursa va cambiar i ja venia molt desnivell i poca planície, i el fet de saber el que venia, em feia pensar en anar amb més calma. Com tots els participants, a les hores de més calor, vem passar penúries. Era com si els ciclistes anessim en penitència pedalant dins d’un forn.
Des de la primera pujada dura ‘Bassegoda’ a Albanyà fins pràcticament Castellar d’Nhug vaig anar amb una sensació de no anar bé i de molta calor. Pensant en abandonar a vegades. Al final vaig anar subsistint, fent moltes parades a fonts, bars, supers, etc per refrescar-me, veure molt i de tot i menjar, però no tant. Més líquid i sals i cokes, etc.
Cap al Km 150 em va passar el 5è classificat que després va acabar 2on, en Carles Sabater. Ja vaig veure que no anava molt fi, però vaig continuar. A Castellar d’Nhug vaig prendre la decisió de continuar fins a Saldes on a l’Aberg Can Manel em reservaven un llit. Una decisió difícil per què al Santuari del Montgrony vaig estar sentat una estona i no em trobava molt bé, però justament en aquell moment la temperatura va baixar i això amb va fer revifar una mica. Vaig inclús parlar amb el Jaume (organitzador) i per com va sentir la meva veu, va dir que millor que parés a Castellar a descansar. Al final, vaig decidir continuar, i va anar prou bé.
Ja sense calor, i baixant ràpid a Guardiola de Berguedà, vaig començar a pujar el gran colós de la Cat Trail, 25Km amb 1100m de d+ el Coll de les Basotes.
Aquesta pujada ja l’habia fet varies vegades de dia, i en aquesta ocasió, pujar allà adalt fent-se de nit i arribar a les 00:00 en punt al punt més alt per contemplar les estrelles va ser genial i no feia molt de fred. A les 12:30/40 estava a Can Manel, Saldes, on van tenir el gran detall de deixar-me una pizza i aigua, per poder sopar alguna cosa. Vaig poder descansar i recuperar forces pel dia següent. Parada total de unes 6:30h.
El fet d'haver fet la gran pujada en aquella nit, va fer que s’obrís la possibilitat de poder fer la ruta en 2 dies, i amb aquesta idea vaig sortir, també la de intentar remuntar alguna posició. No vaig mirant com van els altres, i em centro en la meva cursa normalment, però sabia que si guanyava alguna posició, podia fer podi. Vaig sortir molt bé a tota la zona de rampes dures després de Saldes, on es posa a prova l’esforç amb pujades + curtes però amb molt de desnivell, el que es diu: RAMPOTES! Em trobaba molt bé i bones sensacions fins que… vaig rajar pneumàtic tubelitzat de darrera. Després van venir petits detalls (culpa meva) de no haber preparat bé el material. Portaba 2 càmeres…. però una era ja utilitzada que m’havia funcionat, però ara pel que sigui tenia un poro i no s’inflaba . Per tant 1 càmera eliminada i l’altre per posar a la roda rajada, per tant passaba a ser un moment delicat, de anar molt bé, a anar amb molts dubtes de on para a buscar cameres de recanvi i baixar el ritme per no punxar més. Opcions: anar a Berga i desviar-se uns 6km amb 200m d+ + tornar (12Km), opció 2: vaig preguntar a un BTTeru que si em venia la seva càmera, i molt amablement me la va vendre, situació salvada? Doncs en el meu cap va ser que si! Però a la fi, va ser NO! Més endavant veure-ho per què.*
Vaig continuar feliç, pensant que havia salvat la situació i de moment no em calia desviar-me, encara que una mica de baixón, perquè tenia que recuperar temps i només feia que perdre’l. Jo diria que amb els 2 canvis de camera + la rallada/dubtes i baixada de ritme, minim 30m, sinó més. Posem 40m aprox. Vaig continuar i la calor va començar a apretar, altre cop penitència, aquest cop, a diferència del 1e dia, no hi havia tants arbres i la pedalada era per zones on le sol et donava més directe, per tant pillaves + sol directe, el dia anterior pillaves més ombres però també més vent de cara. Tota la zona de Berga a Torelló, i afeguiria fins a Rupit és una zona que si mires perfil i desnivell no sembla tant, però tot son rampes molt dures i terreny on no agafes velocitat, per tant, vas més lent del que penses, i a sobre amb molta calor. Vaig tornar a parar més del que volia per refrescar etc, i un petit error a sant Pere Torelló (on pensava que passavem com l’any anterior) i no passavem directament, em vaig tenir que desviar uns 2Km (anar i tornar, per tant uns 4Km) per trobar una benzinera i agafar aigua abans de un tram sense res. Vaig fer bé per omplir liquids, etc però un altre petita perdúa de temps, posem 20m.
A partir d’aquí em vaig començar a trobar participants de la xallengue, distància curta, tots feiem el mateix final, i això encara que sembli una tonteria, em va anar bé per saludar-nos, comentar 4 coses i continuar, i també per què un d’ells em va salvar el poder acabar la cursa, ara ho sabreu.*
Amb els petits retrasos i una mica de bajona, no tant animat com al inici per remuntar, intentaba gaudir del recorregut i alhora, intentar no arribar massa tard a Girona. Un cop arribat a Rupit sabia que venia una single track que em tocaria fer-lo amb poca llum i que era delicat. Al final, així va ser, sobre les 22 vaig començar el single track que ja habia fet de dia en altres edicions, i que va tenir el seu rollo fer-lo de nit. Un single track molt tancat en quant a vegetació, i on anaves veient ombres i sentint sorolls al teu pas, amb algun ensurt i on tenies que estar molt atent! Un cop fet això ja entravem a la nit plena i tot el que quedava era pedalar amb la llum del focus i la subtilesa de la conducció i navegació.
Al passar per la Vall d’en Bas em vaig trobat amb el seu somriure constant al Iban Bealta, un gran ultrafondista que no perd mai el somriure. Vem xerrar una mica i ens vem desitjar sort per la útlima pujada, que no menys dura, de la Catalunya Trail, Finestres. Pujant Finestres i ja una mica cansat i no amb una gran ritme vaig passar un participant de la Xalllengue que anava caminant, li vaig dir si tot anava bé i si necessitaba res, em va dir que tot ok i que només necessitaba parar una mica de pujar, normal! Amb aquestes pujadotes…
Doncs justament aquesta participant anomenat Levi Garcia, al qual jo no coneixia, va ser el que em va salvar poder acabar la Cat Trail 2022. A la baixada de Finestres i anant bastant ràpid, vaig tornar punxar, tot feliç vaig buscar la càmera bttera que havia comprat a un noi molt amable pel camí, i ohhh sopresa! no havia mirat la vàlvula, era gruixuda i el meu inflador no acceptava aquell tipus de vàlvules… per tant era com si no tingués càmera de recanvi. Així que tocaba caminar, encara que quedaven uns 35Km i era totalment de nit, sobre les 1:45 de la matinada. Caminant una estona (uns 20m) va passar al Levi, el qual havia passat a la pujada de Finestres, i ell molt amablement es va parar i em va donar la seva càmera. Em va fer un molt bon favor ja que ell em sembla que es quedava sense càmera. Així, un cop canviada la càmera ja vaig voler arribar a la meta quant abans, però amb molta cautela a les pistes finals, ja que volia arribar sobre la bici, no caminant!
A la fi vaig arribar a Girona sobre les 3.30, content per acabar i en 4arta posició, molt aprop dels primers, però crec que si hagués fet una millor estrategia el primer dia (sense cremar-me tant) i el segon dia sense problemes, el podia era molt factible. En tot cas, tots els que fem aquestes curses/rutes o com li volgueu dir de ultradistancia, tenim molt mèrit, i al fina cadascú tria la seva aventura, la seva estrategia, és lo bo d’aquests esdeveniments. Ara també s’ha de dir que estem una mica bojos.
Jo diria que la ultradistància és una viatge personal que ho fas en grup, però no necessàriament alhora amb els altres, i no només de cos, si no també es tracta de un viatge mental.
Per acabar, agraïr al Jaume Amat i a la Teresa Garriga
ma dreta del Jaume, per la organització de la Catalunya Trail, i per l'ajuda en tot moment i els bonics detalls que tenen. També al Jorge Albuixech pel tracte i acolliment nocturn, al Iban Bealta per ser com és, al noi de la btt, al Levi, al Alberg Can Manel, a la resta de participants (que estan molt forts), al Vicens Vivó per la pizza previa, Espai Bici per la preparació de la bici, Frasen Wheels, Fantastik Bike per la suspensió.